Ascó és "una de les més fermes candidates" a tenir el magatzem de residus nuclears. Són paraules del ministre d'Indústria, Miguel Sebastián, que ahir va tornar a posar a sobre la taula el debat sobre quin municipi ha d'acollir el magatzem temporal centralitzat (MTC).
"El Govern està buscant el màxim diàleg i consens possible per triar la ubicació d'aquest equipament -va dir el ministre-. Preferim un acord que una imposició". Sebastián va instar la Generalitat a reconsiderar la seva posició contrària a aquest emplaçament, tot i que també va animar les altres comunitats candidates -el País València i Castella i Lleó- a buscar un consens. "En el moment en què una comunitat ens garanteixi que no s'oposa a la instal·lació, l'autoritzem", va sentenciar.
Ascó torna al primer lloc de les candidates després que el setembre del 2010 els tècnics que analitzen els municipis candidats a acollir el magatzem diguessin que havien triat Zarra, al País Valencià. La llavors vicepresidenta, Maria Teresa Fernández de la Vega, ho va desmentir i la decisió final semblava reduïda a aquestes dues localitats: Zarra, d'una banda, amb 600 habitants; i Ascó, de l'altra, amb 1.600 persones i més experiència nuclear.
La decisió segueix en l'aire. Els partidaris del MTC diuen que un cop instal·lat -caldrà una inversió de 700 milions d'euros- suposarà la creació de 300 llocs de treball durant la seva construcció i un centenar més en els 60 anys següents. Els detractors denuncien el perill que suposen els residus i els gasos que desprenen. D'altra banda, el ministre va celebrar que l'energia nuclear figuri en el pacte social i econòmic entre els agents socials perquè permetrà, va dir, "que aquesta energia segueixi present a Espanya d'una manera més consensuada".
3 comentaris:
És una obscenitat que un ministre espanyol fomenti la desobediència institucional instant el Govern de la Generalitat a acceptar el cementiri nuclear a Ascó.
Amb la visita que dilluns d’aquesta setmana el ministre d’Industria, Miguel Sebastián, va fer a Catalunya i les seves declaracions instant al Govern de la Generalitat a acceptar el cementiri nuclear a Catalunya, va demostrar la total desconsideració i manca de respecte del Govern espanyol respecte les institucions pròpies de Catalunya. El ministre Sebastián, ni més ni menys que esperonà al Govern de la Generalitat al menysteniment de la resolució aprovada, amb 111 vots a favor i cap en contra, pel Parlament de Catalunya en data 11 de març de 2010 i que rebutja la instal·lació del cementiri nuclear a Catalunya.
La CANC li vol recordar al ministre que el Parlament de Catalunya és la màxima institució democràtica representativa del poble català, la que escull el President de la Generalitat, i que és del tot reprobable que un ministre del Govern espanyol actuï des d'aquesta baixesa democràtica respecte a les institucions catalanes. És una obscenitat que un ministre insti i animi al Govern de la Generalitat a acceptar el cementiri nuclear a Ascó desobeint el mandat del Parlament de Catalunya contrari a aquesta instal·lació.
La CANC insta al ministre Sebastián a respectar les decisions que el poble de Catalunya pren sobiranament al Parlament de Catalunya, a 150 ajuntaments, a 12 consells comarcals, i a les Diputacions de Tarragona i Lleida, que han expressat el seu rebuig al cementiri nuclear. La CANC li demana al ministre que s'abstingui de venir més a Catalunya a fomentar la desobediència vers les institucions democràticament elegides.
Així mateix, demanem al nou President de la Generalitat, Artur Mas, i els seus consellers que, pel bé de la credibilitat de la democràcia i de la dignificació de la política i de les nostres centenàries institucions, facin respectar el Parlament de Catalunya i les seves legítimes resolucions.
El debat sobre el futur emplaçament del Magatzem Temporal Centralitzat (MTC) o cementiri nuclear -segons qui l'esmenti- torna a l'agenda mediàtica. El ministre d'Indústria, Miguel Sebastián, ha declarat que Ascó és novament "una de les més fermes candidates" a acollir-lo; malgrat que fa uns mesos els assessors tècnics del govern espanyol haguessin triat el municipi de Zarra, al País Valencià; tot i que ha assegurat que la primera comunitat que aconsegueixi el consens a favor de quedar-se'l, serà l'adjudicada. Pot semblar una decisió esvalotada, però el temps constreny.
La suma que l'Estat ha de pagar a l'empresa francesa AREVA pels residus de la desmantellada Vandellós I s'ha elevat, des de l'u de gener, a 60.000 euros diaris; ja han passat gairebé set mesos des de la data límit que fixà el govern espanyol per atorgar-lo a un dels vuit pobles candidats, i la sobrecàrrega de combustible gastat a les centrals nuclears és imminent. En un primer moment, algunes veus com la del líder d'ICV, Joan Herrera, apuntaven a les eleccions catalanes com a motiu del retard, per a què la mesura no afectés negativament el PSC.
L'executiu, en canvi, es justificava al·legant que l'elecció entrava dins el pacte energètic amb el PP, aleshores pendent; però resoltes ambdues qüestions, l'únic fre que queda ara és el desacord present a cadascun dels territoris, ja que el projecte tindrà una gran repercussió. La zona guanyadora rebrà 7,8 milions d'euros de les arques públiques i uns 750 llocs de treball, entre el MTC i un centre d'investigació per a la reutilització de l'urani gastat -el quart més important del món-, però, d'altra banda haurà d'allotjar els residus radioactius de tot l'Estat: unes 7.000 tones d'una toxicitat de 250.000 anys. Què pesa més, la penyora o la contrapartida?
La balança del debat no para d'equilibrar-se. Defensors i detractors d'allotjar-lo al seu territori afegeixen cada vegada més dades, estudis i alguna especulació audaç a la seva pila d'arguments, que fan referència a la qualitat democràtica del procés, al futur socioeconòmic de la zona, al grau de seguretat de la instal·lació o, fins i tot, als perjudicis per a la salut que pot comportar la seva presència i, per extensió, la de la pròpia central. Un rebombori d'opinions que, en el fons, fiquen cullerada en l'etern debat sobre la conveniència de l'energia nuclear.
El context, sens dubte, l'és favorable. Amb la propera desaparició del petroli, l'elevat preu de les plaques fotovoltaiques, les exigències de Kyoto, la necessitat d'independència energètica i els sucosos impostos que poden recaptar-se de les centrals, cada cop es sumen més països a la construcció de reactors o a l'allargament de la seva vida. Exemples recents són la pròrroga de dotze anys per a les centrals alemanyes, vint per a les britàniques i nord-americanes, i deu per a les espanyoles. De fet, per això impera a l'Estat la necessitat de tenir un cementiri nuclear propi.
Les piscines de les centrals, on s'emmagatzemen els combustibles gastats, estan gairebé al límit de la seva capacitat perquè ja s'ha exhaurit el temps per al qual van dissenyar-se. I si el govern prossegueix amb el seu funcionament -del contrari hauria d'importar el 10% més d'energia-, i no pot guardar-ne els residus, haurà de seguir pagant 60.000 euros diaris a AREVA i 330.000 euros anuals a l'empresa britànica BNFL per a que ho continuïn fent.
La necessitat d'un MTC és, doncs, innegable. Les controvèrsies apareixen amb l'ubicació, ja que el fantasma de Txernòbil encara és present en l'opinió pública i, per tant, en la política. O almenys això sembla per les contradiccions dels partits que al Congrés dels Diputats aprovaren el decret que permet construir el magatzem i després no el volen a les seves comunitats.
Publica un comentari a l'entrada